Serralleria i poesia
Programa Sarau de Poesia de Calafell radio.
Comentaris de la poetesa Maica Duaigües, com a presentació al primer programa (Gener 2014) en que Jaume de Bargas va començar la seva col·laboració mensual al programa, amb xerrades sobre oficis del mon artesanal.
No és Sant Pere, ni tan sols es diu Pere, en aquest cas es diu Jaume, tot i que li escauria més dir-se Pere, ja que la seva vida està plena de claus... És el serraller! i, estem parlant de: JAUME DE BARGAS.
Ell diu, però, que això ja s'acaba, perquè aviat, totes les portes les obrirem amb una mena de targeta. Mentre aquestes modernitats no arriben, nosaltres seguim portant tot un manat de claus, això sÃ, cada vegada més petites.
Davant d'aquesta amenaça de desaparició, i atenent a la quantitat de claus, eines, i estris de tota mena, relacionats amb les claus i els panys i la feina de serraller, que en Jaume de Bargas ha anat guardant, conservant i col·leccionant, fa un temps, va prendre una decisió: muntar un "Museu del Pany i la Clau", l'únic de tota Espanya, i un dels -no masses- que hi ha a Europa.
El poema que posem a continuació, no parla de claus, sinó de dagues, un ofici encara més perdut, però el protagonista, segueix sent: el ferro.
FERRER DE TALL (fragment)
de Frederic Soler "Pitarra"
El meu pare
que Déu l'hagi perdonat,
era un mestre daguer honrat,
com son fill present ho és ara.
El meu mall mateix usava:
i aquesta fornal tenia;
l'enclusa, el ferro rebia,
i ell, tot forjant-lo, cantava:
"Repica que pica,
fes dagues, daguer;
fes dagues i espases
si ric et vols fer".
No va tardar gaire
a córrer son nom;
a fer-li fer dagues venia tothom.
Un dia entre els altres,
vingué un cavaller:
—Feu dagues que passin
les malles d'acer?
—Si vós porteu malles
ben prest ho veureu,
claveu-vos la daga
i amb sang la traureu.
—Doncs feu-me'n —diu—, una
de pom cisellat;
d'allò que ella valgui
sereu ben pagat.
—Traient-se la bossa
va fer dringar l'or;
mon pare, sentint-lo
cantava amb ardor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Mentre ell esmolava
m'ho mirava jo,
la meva germana
filava al racó.
El cavaller estava
amb ella parlant,
el pare, veient-ho,
seguia cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer". [...]
La noia a qui l'ama,
aixÃ, baix, li ha dit:
—T'obriré la porta
al ser mitjanit.
El pare, sentint-ho,
ho escolta callant;
la mola rodava,
i anava cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Quan la nit arriba,
el pare amagat,
la daga té llesta
de pom cisellat.
Al tocar dotze hores,
ja entrava el traïdor;
al passar la porta,
cau en terra mort.
—Què heu fet, mon pare
—diu la noia. — El deber:
he provat si passa
les malles d'acer.—
Citat a justÃcia,
mon pare és lliurat;
qui entrava com lladre,
com lladre ha pagat.
Bé plora la noia,
mes plora amb honor;
content d'això el pare
cantava millor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
I mentre cantava
sempre aquest cantar
la mola rodava
sense mai parar.
Jo que m'ho mirava
sentia bé això,
i aixà vaig aprendre
la vella cançó:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Publicat per Maica Duaigües.